L'esport com a element cohesionant

Salvar una nación es el títol que te el text que acabe de llegir a la web del periòdic "El País". Es tracta d'un fragment del llibre "El factor humano", de John Carlin, que analitza la figura de Nelson Mandela, president de Suràfrica elegit per sufragi universal, de 1994 fins 1999 i també un important activista en contra de l'apartheid. L'escrit ens conta com un país, com és Suràfrica, que a començament de la dècada dels 90 es trobava immers en un allau de problemes de tipus racial (conflictes entre blancs i negres, normalment per la intolerància dels primers, com ve passant durant tota la història) va ser capaç de deixar de banda tots aquests problemes estúpids i es va unir per donar suport a la seua selecció de rugby al mundial que es va jugar a Suràfrica, gràcies a la figura de Nelson Mandela, que va tindre la genial idea de proposar que la copa mundial es celebrara en aquest país, pensant en la capacitat que podria tindre aquest esport com a factor de cohesió social. El fragment comença amb l'alliberament de Mandela al 1990, després de patir 27 anys de presó, i gira al voltant dels dos himnes cooficials a Suràfrica en aquella època, el "Die Stem", himne cantat per la majoria de la comunitat blanca del país, i el "Nkosi sikelele", cantat per la comunitat negra. Així doncs, conta com el manager de la selecció surafricana de rugby te la idea de proposar als integrants de l'equip aprendre el "Nkosi sikelele" per cantar-lo durant el mundial, tot i sabent que els jugadors de la selecció eren blancs. Tot i això, la selecció aprén aquest himne i el canten durant tot el mundial, baix el suport d'un país on pareixia en aquells moments que les diferències racials havien deixat d'existir.
Després de llegir aquest text, podem donar-nos compte, una vegada més, de la genialitat de Nelson Mandela com a activista i defensor dels drets humans, en contra dels prejudicis racials. Per altra banda, encara no comprenc com en els temps en els que vivim, amb la frenètica espiral de progrés en la que estem immersos, encara poden tindre cabuda aquestes idees tan arcaiques com son el fet de pensar que el color de les persones pot condicionar la seua intel.ligència i fer-nos superiors o inferiors uns a altres. He de confessar que alguna vegades (no moltes, la veritat), després de llegir alguna notícia relacionada amb el racisme i tot el que l'envolta, o després de veure alguna pel.lícula relacionada amb el tema, he caigut en l'errada d' INTENTAR, i pose intentar en majúscules perquè no ho he aconseguit, ni vull tampoc, comprendre que és el que tenen al cervell persones, per exemple, com els integrants del Ku Klux Clan, o com Adolf Hitler, per pensar que son, o eren, afortunadament en el cas de Hitler, superiors a altres persones. Si observem la figura de Hitler, i ara ja no estic referint-me únicament a prejudicis referents al color de la pell, vegem que estimava i defenia la seua tan benvolguda raça aria per damunt de totes les demés races del món. ¿A qui no li ha vingut al cap la figura de l'home ari, tal i com la presentaven Hitler i demés persones de la seua calanya, com un home alt, fort, ros, amb els cabells daurats, heterosexual, per supost...?; i ara, només hem de pensar en com era Hitler físicament (menut, més be lleig, de complexió dèbil...) per veure que ¡no compleix amb ningun dels requisits que havia de tindre l'home ari, inclús s'ha especulat si era homosexual!. Fa quasi gràcia el fet de pensar-ho, la veritat. En quan a organitzacions extremistes, com puguen ser el Ku Klux Clan a EE.UU., estic segur que molts d'ells, per no dir la majoria, tindran algun ídol, ja siga al món dels esports, del cine, la música...que és negre (segur que tots es van alegrar quan la selecció d'EE.UU. va derrotar Espanya a la final dels jocs olímpics de l'estiu passat, tot i que TOTS els integrants de la selecció americana són negres).
Amb tot açò, el que vull dir es que si les persones que creuen que per ser d'un color determinat, o per ser d'una condició o una altra, poden ser superiors o inferiors respecte a una altra persona, si es pararen a pensar en el fundament de les seues estúpides idees, arribarien a la conclusió que no tenen ningun sentit, ho mires per on ho mires. A més a més, no veig ninguna emoció en el fet de viure la vida immers en un continu sentiment d'odi cap a altres persones, però be, pareix que és un llast amb el que la societat haurà de carregar durant algun temps més, esperem que siga poc.
Per últim, anime a la gent a veure la pel.lícula de "Titanes. Hicieron historia", l'argument de la qual també gira en torn al problema racial existent a EE.UU. a la dècada dels 70, presentant-ho des de la perspectiva d'un equip de futbol americà. És una pel.lícula molt emotiva.