He decidit comentar un altre dels escrits que he trobat a l'aula virtual, i després de donar-li una ullada a uns quants, m'he decidit per llegir més detingudament el pròleg de El quadern daurat, de Doris Plessing. He de dir que poques vegades he trobat en un relat tan curt tantes veritats, i a més a més, dites d'una manera tan poètica, baix el meu punt de vista, com ho fa l'autora en aquest escrit. El text parla, per una banda, de la tendència actual a donar-li més importància a tot allò que es transmet per mitjà de la paraula escrita, es a dir, dit d'una manera fàcil, allò que ens conten els llibres, envers de les coses que s'aprenen per difusió oral. En l'actualitat, i parafrasejant a Plessing, ens trobem en una època de reverència a la paraula escrita.
Per altra banda, l'autora ens anima també (sempre utilitzant la segona persona del singular, i no del plural, per referir-se al lector, ja que crida més l’atenció d’aquest) a llegir quan nosaltres vullguem i el que nosaltres vullguem, es a dir, deixar de banda la pressió a la que ens sotmeten els centres educatius, o també els moviments culturals que imperen en la nostra societat, imposant-nos unes lectures que potser a nosaltres no ens pareixen tan importants o beneficioses com se'ns tracta de convèncer. Ací podríem parlar-ne, per exemple, dels famosos best sellers, que tan de moda es troben avuí en dia. Baix el meu punt de vista, el que un llibre es convertisca en un dels més venuts, en l'actualitat, es la major part de voltes una qüestió de màrqueting, a més de difusió social; és a dir, en aquests temps, en els que vivim rodejats d'un bombardeig massiu d'informació i desinformació per part dels mitjans de comunicació, la publicitat es una eina poderosíssima de què es fan servir els mitjans per predisposar-nos a comprar un determinat producte o un altre. Doncs bé, aquest fet també s'aplica lògicament a la lectura, i el fet que a un llibre li donen molta més publicitat que a un altre predisposa a la gent a llegir-lo, així com predisposa també l'opinió que es té d'ell després de la seua lectura. Així doncs, la gent llig el llibre i després li conta als que no se l'han llegit com d'interessantíssim és, i per supost els recomana la seua lectura, fins que tu, que pel motiu que siga no l'has llegit, et converteixes en un pobre ignorant que no s'ha llegit el llibre de moda. ¿Què és el que va passar amb El código da Vinci? Precisament el que intente explicar. Recorde en aquella època la típica conversació que se sentia a tots els llocs:
-Ei ¿t'has llegit El Código da Vinci?
-No, no l'he llegit.
-(a l'altre amic/a)¡¡No s'ha llegit El código da Vinci!!
-Si és el llibre més de moda ara...llig-lo, llig-lo, que és una passada...
Segur que tots hem sentit alguna conversació d'aquest estil. El que intente dir es que estic totalment d'acord amb Doris Plessing quan afirma que no ens hem de deixar portar per les modes que ens dicta un determinat moviment cultural, que també afecten la lectura, sinò que hem de llegir allò que nosaltres trobem més interessant o afí als nostres gusts, així com llegir-ho quan tenim ganes, sense sentir-nos presionats. Desgraciadament, aquest és un fet que encara podem veure reflectit en les actuals institucions educatives, sobretot a l'escola, on s'imposen una sèrie de lectures obligatòries per a tots els alumnes, els quals no tenen l'oportunitat de decidir què es allò que volen llegir. Amb açò, tot i el risc de sonar "pilota" (no és la meua intenció), pretenc trencar una llança a favor d'aquesta assignatura (Literatura) (encara que m'havera agradat que amb les pel.lícules hagués segut igual) i algunes més que he tingut en aquests tres anys de magisteri, ja que ens han deixat elegir els llibres de lectura que nosaltres hem volgut llegir, sense imposar-nos ningun tipus de directriu i solament aconsellant-nos quines lectures podrien semblar-nos més interessants, envers altres en què sí ens han obligat a llegir unes determinades lectures.
lunes, 19 de enero de 2009
Sin perdón
Sin perdón es un western filmat per Clint Eastwood, i protagonitzat per ell mateix, Morgan Freeman, i Gene Hackman, entre d'altres. La història ens relata com un ex assassí com William Munny, ajudat pel seu soci Ned i un tercer jove Scofield Kid, es dirigeixen a una xicotet poblat per matar dos homes que han mutilat una prostituta, i cobrar així la recompensa que la resta de prostitutes ofereixen per a qui mate als dos maltractadors, cosa que finalment aconsegueix Munny, sense l'ajuda de ningú més, ja que el jove Scofield, després de matar a un dels dos homes, se'n penedeix del que ha fet i decideix abandonar, mentre que al vell soci de Munny, Ned, el mata l'alcalde d'una pallissa, fet que propicia la venjança final de Munny.
Ens trobem davant d'un dels millors westerns que s'hagen pogut filmar, i no s'esperava menys, donada la trajectòria professional d'Eastwood, molt lligada al món dels westerns dels anys 60 i 70. En primer lloc, només hem d'adonar-nos que el fet de matar als dos homes que maltractaren la prostituta és quelcom quasi secundari a la pel.lícula, tot i que l'argument gira al voltant de dita missió, i açò ho podem veure reflectit en el fet que ningun dels dos homes resulta en absolut difícil de matar, com lògicament esperarien els espectadors que estan veient la pel.lícula, es més, ni tan sols moren al final del film, com també seria d'esperar, sinó que moren més be prompte i d'una manera que no proporciona gens d'heroïcitat als protagonistes (al primer home el maten mentre es troba baix del seu cavall, a terra, amb una cama trencada, i el segon home és disparat mentre es troba fent les seues necessitats, completament desarmat).
El que la pel.lícula pretén destacar és el retorn d'un home turmentat pel seu passat, amb família, i penedit del que ha fet, a les seues arrels d'home sanguinari, sense ninguna pietat per la vida humana. Mentre escric aquestes línies no deixe de pensar com ens sorprén el desenvolupament dels esdeveniments. Pensem que el més normal seria que tot hagués passat al contrari, es a dir, la pel.lícula hauria d'haver començat amb un protagonista sanguinari i despiatat, que poc a poc, o fins i tot al final, hauria d'haver mostrat un signe de pietat per acabar perdonant la vida a algun dels homes als qui ha de matar, però al contrari del que esperem, Eastwood ens mostra a un vell amb dos fills que viu del ramat a una casa solitària enmig d'una praderia, i que rebutja en un principi l'oferta que li fa el jove Scoffield per matar a aquells dos homes. Després observem com finament decideix unir-se a Kid, encara que no dona ninguna explicació a la pel.lícula del motiu pel que canvia d'opinió. Tot i això, després d'unir-se a Ned, podem observar com els dos homes, antany assassins de pura raça, s'han convertit en dos vells que no són capaços d'encertar ni un sol tir amb els seus rifles, tot açò mentre el jove Kid es desespera al veure com els comentaris que havia sentit de Munny ni tan sols s'acosten a la realitat, es més, fins i tot el protagonista principal rep una bona pallissa per part de l'alcalde del poblat, que el deixa a les portes de la mort (encara que aquest fet es més típic a totes les pel.lícules, l'heroi que perd la seua primera batalla contra l'enemic principal, però acaba vencedor a la lluita final). Resulta molt interessant el diàleg que manté Munny mig moribund amb Ned, en el qual li confessa la por que té a morir, després d'haver vist la seua difunta esposa en alguna espècie de visió, és en aquest punt, baix el meu punt de vista, quan més se'ns mostra la debilitat del personatge, i la seua naturalesa vertaderament humana, d'igual manera que ho podem tornar a observar durant el diàleg que manté amb la prostituta mutilada. Finalment, i deixant de banda alguns fets sense massa importància, el plat fort ve amb l'última part de la pel.lícula. Tot dona un gir inesperat, quan pensem que ja esta apunt d'acabar la producció, amb la mort del company de Munny, Ned, assassinat per l'alcalde Little Bill, al mateix temps que Kid se n'adona que matar una persona no resulta tan gratificant com sembla, i es penedeix del que ha fet, desapareixent de la resta del film. És en aquest punt quan podem sospitar de la brutal reconversió que patirà Munny, quan observem com torna a beure alcohol (ja feia anys que no provava ni una gota, perquè l'alcohol era també la font de la seua violència). I, finalment, l'escena del bar resulta apoteòsica. Apareix el nostre protagonista, convertit ja en absolut en un antiheroi (resulta curiós que ja aparegués la figura de l'antiheroi a principi dels 90, tot i que no s'ha posat de moda fins l'actualitat), per matar, primerament a l'encarregat del bar, seguit de tots els demés homes que allí es trobaven, inclòs l'alcalde, tots menys l'escriptor, que no acabe de veure què és allò que aporta a la pel.lícula. Resulta també remarcable que fins i tot canvia la manera de parlar del protagonista, que passa a donar-nos un recital de frases al més pur estil dels clàssics del western. He de confessar que no m'esperava ni molt menys que Munny acabara amb la vida de Little Bill quan aquest està ferit a terra, i la manera en què acaba amb ell és realment brutal, mirant-lo fixament mentre apunta poc a poc el seu rifle a la cara d'aquest, fins que acaba fotent-li un tir en tot el cap, és una escena per a mi realment antològica, tot açò per acabar abandonant el poblat sense que ningú s'atrevisca a disparar-li ni un tir. Finalment, la pel.lícula acaba de la mateixa manera que havia començat, amb una bonica imatge de la posta de sol, amb la casa de Munny al fons, relatant-nos com va acabar la vida de Munny.
Sincerament pense que és una obra mestra del cine Western, que no te res a envejar als clàssics dels anys 60 (el bueno, el feo y el malo, la muerte tenia un precio...), es més, aconsegueix mantindre l'atenció de l'espectador, amb un argument més que simple, però que serveix de telò de fons per mostrar-nos allò que vertaderament ens vol mostrar: l'evolució del nostre protagonista fins a una personalitat, que quasi podríem dir que seria pròpia del villà de la pel.lícula.
Ens trobem davant d'un dels millors westerns que s'hagen pogut filmar, i no s'esperava menys, donada la trajectòria professional d'Eastwood, molt lligada al món dels westerns dels anys 60 i 70. En primer lloc, només hem d'adonar-nos que el fet de matar als dos homes que maltractaren la prostituta és quelcom quasi secundari a la pel.lícula, tot i que l'argument gira al voltant de dita missió, i açò ho podem veure reflectit en el fet que ningun dels dos homes resulta en absolut difícil de matar, com lògicament esperarien els espectadors que estan veient la pel.lícula, es més, ni tan sols moren al final del film, com també seria d'esperar, sinó que moren més be prompte i d'una manera que no proporciona gens d'heroïcitat als protagonistes (al primer home el maten mentre es troba baix del seu cavall, a terra, amb una cama trencada, i el segon home és disparat mentre es troba fent les seues necessitats, completament desarmat).
El que la pel.lícula pretén destacar és el retorn d'un home turmentat pel seu passat, amb família, i penedit del que ha fet, a les seues arrels d'home sanguinari, sense ninguna pietat per la vida humana. Mentre escric aquestes línies no deixe de pensar com ens sorprén el desenvolupament dels esdeveniments. Pensem que el més normal seria que tot hagués passat al contrari, es a dir, la pel.lícula hauria d'haver començat amb un protagonista sanguinari i despiatat, que poc a poc, o fins i tot al final, hauria d'haver mostrat un signe de pietat per acabar perdonant la vida a algun dels homes als qui ha de matar, però al contrari del que esperem, Eastwood ens mostra a un vell amb dos fills que viu del ramat a una casa solitària enmig d'una praderia, i que rebutja en un principi l'oferta que li fa el jove Scoffield per matar a aquells dos homes. Després observem com finament decideix unir-se a Kid, encara que no dona ninguna explicació a la pel.lícula del motiu pel que canvia d'opinió. Tot i això, després d'unir-se a Ned, podem observar com els dos homes, antany assassins de pura raça, s'han convertit en dos vells que no són capaços d'encertar ni un sol tir amb els seus rifles, tot açò mentre el jove Kid es desespera al veure com els comentaris que havia sentit de Munny ni tan sols s'acosten a la realitat, es més, fins i tot el protagonista principal rep una bona pallissa per part de l'alcalde del poblat, que el deixa a les portes de la mort (encara que aquest fet es més típic a totes les pel.lícules, l'heroi que perd la seua primera batalla contra l'enemic principal, però acaba vencedor a la lluita final). Resulta molt interessant el diàleg que manté Munny mig moribund amb Ned, en el qual li confessa la por que té a morir, després d'haver vist la seua difunta esposa en alguna espècie de visió, és en aquest punt, baix el meu punt de vista, quan més se'ns mostra la debilitat del personatge, i la seua naturalesa vertaderament humana, d'igual manera que ho podem tornar a observar durant el diàleg que manté amb la prostituta mutilada. Finalment, i deixant de banda alguns fets sense massa importància, el plat fort ve amb l'última part de la pel.lícula. Tot dona un gir inesperat, quan pensem que ja esta apunt d'acabar la producció, amb la mort del company de Munny, Ned, assassinat per l'alcalde Little Bill, al mateix temps que Kid se n'adona que matar una persona no resulta tan gratificant com sembla, i es penedeix del que ha fet, desapareixent de la resta del film. És en aquest punt quan podem sospitar de la brutal reconversió que patirà Munny, quan observem com torna a beure alcohol (ja feia anys que no provava ni una gota, perquè l'alcohol era també la font de la seua violència). I, finalment, l'escena del bar resulta apoteòsica. Apareix el nostre protagonista, convertit ja en absolut en un antiheroi (resulta curiós que ja aparegués la figura de l'antiheroi a principi dels 90, tot i que no s'ha posat de moda fins l'actualitat), per matar, primerament a l'encarregat del bar, seguit de tots els demés homes que allí es trobaven, inclòs l'alcalde, tots menys l'escriptor, que no acabe de veure què és allò que aporta a la pel.lícula. Resulta també remarcable que fins i tot canvia la manera de parlar del protagonista, que passa a donar-nos un recital de frases al més pur estil dels clàssics del western. He de confessar que no m'esperava ni molt menys que Munny acabara amb la vida de Little Bill quan aquest està ferit a terra, i la manera en què acaba amb ell és realment brutal, mirant-lo fixament mentre apunta poc a poc el seu rifle a la cara d'aquest, fins que acaba fotent-li un tir en tot el cap, és una escena per a mi realment antològica, tot açò per acabar abandonant el poblat sense que ningú s'atrevisca a disparar-li ni un tir. Finalment, la pel.lícula acaba de la mateixa manera que havia començat, amb una bonica imatge de la posta de sol, amb la casa de Munny al fons, relatant-nos com va acabar la vida de Munny.
Sincerament pense que és una obra mestra del cine Western, que no te res a envejar als clàssics dels anys 60 (el bueno, el feo y el malo, la muerte tenia un precio...), es més, aconsegueix mantindre l'atenció de l'espectador, amb un argument més que simple, però que serveix de telò de fons per mostrar-nos allò que vertaderament ens vol mostrar: l'evolució del nostre protagonista fins a una personalitat, que quasi podríem dir que seria pròpia del villà de la pel.lícula.
Cremant
Cremant és un llibre escrit per Anne Bailey al 1990, i traduït al Català per Carme Manuel Cuenca. El llibre relata les vivències de dues joves germanes bessones, Tina i Sheen, provinents d'una família destrossada (son pare es tancat a la presó per assassinat i sa mare les abandona), fet que condiciona la forta personalitat d'ambdues, les quals es troben immerses dins un món de delinquència de manera contínua. El germà d'aquestes, Micky, les envia a viure amb el seu oncle Howard, per donar-los l'oportunitat de canviar de vida i aprofitar les noves oportunitats que se'ls poden presentar. En un principi ambdues rebutgen la seua nova vida, causant un gran nombre de problemes a la família del seu oncle, però, a mesura que avancem en el relat, observem com la Tina es mostra més disposada a canviar i acceptar la seua nova família. No podem dir el mateix de Sheen, que cada vegada té més ganes de perjudicar la "merda de família" amb qui conviu. Finalment, la Sheen i els seus colegues decideixen destrossar el centre on treballa la cosina d'aquesta, Rebecca, filla d'en Howard, i la Sheen amenaça a Tina per que participe en el pla, però els esdeveniments donen un gran gir quan Sheen sofreix un accident mentre perseguia la Tina amb la moto, després d'una discussió, i els metges es veuen en l'obligació de tallar-li una cama. Arrel d'aquests fets, Sheen se'n penedeix i acabaran vivint les dues germanes, juntament amb el seu germà Micky, a la llar de l'oncle Howard, amb la intenció de canviar l'estil de vida tan destructiu on estaven immersos.
En primer lloc, pense que parlem d'un llibre que va adreçat a un públic d'entre 16 i 18-19 anys. L'escriptora utilitza un llenguatge aborronador que de segur és capaç de cridar l'atenció de la joventut, ja que no escatima en insults de tot tipus, així com els personatges principals utilitzen vulgarismes als seus diàlegs que a sovint poden eixir de la boca de qualsevol jove avuí en dia. D'altra banda, el llibre relata els esdeveniments seguint una estructura molt simple i fàcil de comprendre, amb una quasi total absència de descripcions, fet curiós que, baix el meu punt de vista, pot donar lloc a dos opinions contrastades: la gent que pot pensar que açò dificultaria la capacitat del lector per a imaginar l'escenari on es desenvolupa l'acció, o els qui pensen que açò dona total llibertat imaginativa, i per tant més facilitats al lector. Jo personalment m'incline més per la segona opinó, crec que resulta més positiu deixar al lector que done mànega ampla a la seua imaginació.
Per últim voldria destacar que resulta curiós, i alhora original el fet que les protagonistes siguen dues xiques i no dos xicons, ja que a mesura que anem llegint, podem comprovar com la personalitat que presenten les protagonistes, a més dels esdeveniments que normalment les envolten, moltes persones podrien pensar que són trets que presenta l'arquetip del xic bandarra i delinqüent, que no pas una xica. De totes maneres sempre ve be trencar aquests arquetips que ja comencen estan de sobra passats de moda.
Crec que si a mi la lectura d'aquest llibre m'ha resultat agradable, amb unes estructures gramaticals simples i fàcils d'entendre, crec que resultarà d'allò més entretinguda per a un públic un poc més jove, així que us anime que li doneu una ullada a veure que us pareix.
En primer lloc, pense que parlem d'un llibre que va adreçat a un públic d'entre 16 i 18-19 anys. L'escriptora utilitza un llenguatge aborronador que de segur és capaç de cridar l'atenció de la joventut, ja que no escatima en insults de tot tipus, així com els personatges principals utilitzen vulgarismes als seus diàlegs que a sovint poden eixir de la boca de qualsevol jove avuí en dia. D'altra banda, el llibre relata els esdeveniments seguint una estructura molt simple i fàcil de comprendre, amb una quasi total absència de descripcions, fet curiós que, baix el meu punt de vista, pot donar lloc a dos opinions contrastades: la gent que pot pensar que açò dificultaria la capacitat del lector per a imaginar l'escenari on es desenvolupa l'acció, o els qui pensen que açò dona total llibertat imaginativa, i per tant més facilitats al lector. Jo personalment m'incline més per la segona opinó, crec que resulta més positiu deixar al lector que done mànega ampla a la seua imaginació.
Per últim voldria destacar que resulta curiós, i alhora original el fet que les protagonistes siguen dues xiques i no dos xicons, ja que a mesura que anem llegint, podem comprovar com la personalitat que presenten les protagonistes, a més dels esdeveniments que normalment les envolten, moltes persones podrien pensar que són trets que presenta l'arquetip del xic bandarra i delinqüent, que no pas una xica. De totes maneres sempre ve be trencar aquests arquetips que ja comencen estan de sobra passats de moda.
Crec que si a mi la lectura d'aquest llibre m'ha resultat agradable, amb unes estructures gramaticals simples i fàcils d'entendre, crec que resultarà d'allò més entretinguda per a un públic un poc més jove, així que us anime que li doneu una ullada a veure que us pareix.
La història l'escriuen els que guanyen
Zeitgeist és el nom d'un documental dirigit per Peter Joseph que vaig tindre l'oportunitat de veure durant la meua estada a Madrid els passats nadals. Em va cridar l'atenció perquè, al llegir el seu argument en la Wikipedia, vaig comprovar que no estava fet amb ànim de lucre, i per aquest motiu el documental no és possible trobar-lo a les botigues, sinò que va ser penjat al google videos perquè estigués a l'abast de qualsevol persona. Això sí, sols podem trobar-lo subtitulat, però de totes maneres sempre he sentit que és millor veure les pel.lícules, documentals, etc. en la seua llengua d'origen, perquè quan són traduïdes als diversos idiomes, sempre perden part del seu significat ja que hi ha frases que es canvien o es poden malinterpretar, així que millor que millor ¿no?.
Be, al documental s'analitzen diverses teories conspiratives, relacionades amb la religió, la banca mundial i la política. Consta de tres parts ben diferenciades. A la primera part s'analitzen els origens de la religió catòlica actual i de la creença que tenim els èssers humans en l'existència d'un deu, i realitza una comparació entre els personatges, dates, i demés dades històriques amb l'astronomia. Confesse que realment em va deixar perplex la coincidència existent entre el nom de diverses constelacions, la data en que aquestes constelacions es veuen al cel, la seua relació amb el sol...amb el nom de diversos personatges importants de la Biblia tals com Jesús, o la verge Maria. Per altra banda, s'estableix un paral.lelisme entre la nostra religió i altres religions antigues que ja han deixat de practicar-se (diverses creences egípcies, gregues..) per mostrar-nos com els fets que rodegen la vida del nostre deu Jesucrist així com la data del seu naixement, els anys que va viure, com va morir, etc. coincideixen ABSOLUTAMENT amb els d'altres deus de les religions antigues. La finalitat de tot açò es mostrar-nos que la nostra religió, amb la qual una gran part de la humanitat te una fidelitat completament cega, no és només que el resultat de l'evolució de diverses religions antigues (sobretot coincideix amb les creences egípcies) les quals també són el resultat de la interpretació del moviment dels astres per part de la humanitat antiga.
La segona part pretén demostrar que les guerres en les que està immers EE.UU. al pròxim orient, i que varen començar amb l'atemptat de l'11S són el resultat d'una conspiració per part de l'administració Bush per fer-se amb el control dels petroli, oleoductes i gasoductes al pròxim orient. Aquesta teoria no és nova per a mi en particular, ja que anteriorment ja havia llegit a Internet diversos documents realitzats per investigadors independents sobre alguns fets que feien sospitar de la completa culpabilitat dels terroristes islàmics en els atemptats, com puguen ser les relacions entre la família Bin Laden i l'administració Bush, la no coincidència entre les mesures de l'avió que teòricament s'estavellà contra el Pentàgon i les mesures (amplària) de la part destrossada de l'edifici, el fet que la comissió que investigava l'11S trobara el passaport d'un dels terroristes suïcides entre les destrosses de les Torres Bessones, tot i que la resta de l'avió estava completament calcinada (no fa falta dir que la resta de passaports dels viatgers de l'avió també es va cremar, clar), etc. Així, es mostren una gran quantitat d'incongruències sospitoses; però anem a vore ¿encara hi ha gent que creu que l'atemptat de l'11S va ser obra d'uns quants musulmans embogits, que no tenien altra cosa que fer que tombar un dels edificis més importants del país més potent militarment de la terra?¿No sabien que després les conseqüències serien devastadores per a les seues famílies i els seus països? Vinga ja, sona a acudit. Jo personalment pense que els mitjans de comunicació ens han fet veure el que han volgut, i darrere dels fets hi ha gat amagat.
Per últim, la tercera part pretén demostrar com la banca mundial es qui realment controla tota l'organització del món, ja que, en un món capitalista com és el que vivim, on els diners són el bé més preciat de tothom, la banca és la que regula els engranatges de la nostra societat, es clar que sempre mirant de beneficiar-se els màxims dirigents bancaris. Així doncs, se'ns mostren indicis que posen la Reserva Federal Americana darrere del crack de la borsa del 29, de l'entrada d'EE.UU. en les dues guerres mondials, etc.
Per últim, el documental pretén fer-nos la típica reflexió, instant-nos a actuar per salvar la terra, per poder viure en pau...tot utilitzant sempre una música impactant i unes imatges que de vegades semblen inclús hipnòtiques.
Vull convidar-vos a veure aquest documental, perquè sé que ara mateix, qui haja llegit aquesta entrada pensarà que estic parlant d'un documental més d'aquests que pretenen demostrar que darrere de tot sempre hi ha una organització secreta conspirant pel control del món, com han vingut mostrant-nos altres filmacions, perquè jo soc el primer que ho vaig pensar abans de veure'l, però crec que el que fa diferent aquesta producció és que pràcticament tot el que afirma, ho afirma des d'unes teories amb fundament; açò es el que el fa diferent.
Deixe la direcció per a la gent que desitge vore’l.
http://video.google.com/videoplay?docid=8883910961351786332
Be, al documental s'analitzen diverses teories conspiratives, relacionades amb la religió, la banca mundial i la política. Consta de tres parts ben diferenciades. A la primera part s'analitzen els origens de la religió catòlica actual i de la creença que tenim els èssers humans en l'existència d'un deu, i realitza una comparació entre els personatges, dates, i demés dades històriques amb l'astronomia. Confesse que realment em va deixar perplex la coincidència existent entre el nom de diverses constelacions, la data en que aquestes constelacions es veuen al cel, la seua relació amb el sol...amb el nom de diversos personatges importants de la Biblia tals com Jesús, o la verge Maria. Per altra banda, s'estableix un paral.lelisme entre la nostra religió i altres religions antigues que ja han deixat de practicar-se (diverses creences egípcies, gregues..) per mostrar-nos com els fets que rodegen la vida del nostre deu Jesucrist així com la data del seu naixement, els anys que va viure, com va morir, etc. coincideixen ABSOLUTAMENT amb els d'altres deus de les religions antigues. La finalitat de tot açò es mostrar-nos que la nostra religió, amb la qual una gran part de la humanitat te una fidelitat completament cega, no és només que el resultat de l'evolució de diverses religions antigues (sobretot coincideix amb les creences egípcies) les quals també són el resultat de la interpretació del moviment dels astres per part de la humanitat antiga.
La segona part pretén demostrar que les guerres en les que està immers EE.UU. al pròxim orient, i que varen començar amb l'atemptat de l'11S són el resultat d'una conspiració per part de l'administració Bush per fer-se amb el control dels petroli, oleoductes i gasoductes al pròxim orient. Aquesta teoria no és nova per a mi en particular, ja que anteriorment ja havia llegit a Internet diversos documents realitzats per investigadors independents sobre alguns fets que feien sospitar de la completa culpabilitat dels terroristes islàmics en els atemptats, com puguen ser les relacions entre la família Bin Laden i l'administració Bush, la no coincidència entre les mesures de l'avió que teòricament s'estavellà contra el Pentàgon i les mesures (amplària) de la part destrossada de l'edifici, el fet que la comissió que investigava l'11S trobara el passaport d'un dels terroristes suïcides entre les destrosses de les Torres Bessones, tot i que la resta de l'avió estava completament calcinada (no fa falta dir que la resta de passaports dels viatgers de l'avió també es va cremar, clar), etc. Així, es mostren una gran quantitat d'incongruències sospitoses; però anem a vore ¿encara hi ha gent que creu que l'atemptat de l'11S va ser obra d'uns quants musulmans embogits, que no tenien altra cosa que fer que tombar un dels edificis més importants del país més potent militarment de la terra?¿No sabien que després les conseqüències serien devastadores per a les seues famílies i els seus països? Vinga ja, sona a acudit. Jo personalment pense que els mitjans de comunicació ens han fet veure el que han volgut, i darrere dels fets hi ha gat amagat.
Per últim, la tercera part pretén demostrar com la banca mundial es qui realment controla tota l'organització del món, ja que, en un món capitalista com és el que vivim, on els diners són el bé més preciat de tothom, la banca és la que regula els engranatges de la nostra societat, es clar que sempre mirant de beneficiar-se els màxims dirigents bancaris. Així doncs, se'ns mostren indicis que posen la Reserva Federal Americana darrere del crack de la borsa del 29, de l'entrada d'EE.UU. en les dues guerres mondials, etc.
Per últim, el documental pretén fer-nos la típica reflexió, instant-nos a actuar per salvar la terra, per poder viure en pau...tot utilitzant sempre una música impactant i unes imatges que de vegades semblen inclús hipnòtiques.
Vull convidar-vos a veure aquest documental, perquè sé que ara mateix, qui haja llegit aquesta entrada pensarà que estic parlant d'un documental més d'aquests que pretenen demostrar que darrere de tot sempre hi ha una organització secreta conspirant pel control del món, com han vingut mostrant-nos altres filmacions, perquè jo soc el primer que ho vaig pensar abans de veure'l, però crec que el que fa diferent aquesta producció és que pràcticament tot el que afirma, ho afirma des d'unes teories amb fundament; açò es el que el fa diferent.
Deixe la direcció per a la gent que desitge vore’l.
http://video.google.com/videoplay?docid=8883910961351786332
Nens i noves tecnologies
Setmana passada vaig anar a la biblioteca municipal del meu poble a realitzar un treball per a classe. He de confessar que feia temps que no hi anava, tant que l'ultima vegada que aní encara no havien instal.lat ningun ordinador. Tot i que açò sone un poc estrany, el motiu pel què no havia anat és perquè a la biblioteca de la universitat podia trobar tots els llibres, arxius i demés documents que necessitava, per tant no sentia la necessitat d'anar-hi, però bé, no vull desviar-me. El fet es que vaig entrar, i em vaig trobar en la situació que estava ple de nens, i d'altres no tan nens, als ordinadors de l'edifici, cosa que em va estranyar, perquè normalment quan he anat a la biblioteca sols hi havia persones adultes i quasi ningun xiquet (quan dic xiquet comprenc també les persones que hi ha fins un 13-14 anys) . Finalment vaig trobar el motiu pel que estaven allí tots els nens a la biblioteca, i simplement era per què els ordinadors disposen d'Internet, i estaven tots jugant online. Ignorant de mi, jo que pensava que els més joves d'ara s'havien tornat més aplicats... Aquest fet, que pot passar desapercebut per a la majoria de gent, va fer que deixara de banda el treball que duia entre mans i em posara a pensar en com les noves tecnologies afecten d'una manera o altra als xiquets en l'actualitat. Vaig llegir un article sobre la generació dels nens de l'actualitat a internet (Wikipèdia generación Einstein), i deia que han nascut en una època de creixement, prosperitat i estructuració, afirmació amb la que estic totalment d'acord, però, com pot influir aquest desenvolupament, sobretot de tipus tecnològic en els xiquets? Només hem de fixar-nos en la manera que solen divertir-se, sobretot aquells que es troben entre els 10- 14 anys d'edat. La majoria, si els preguntes que és el que més els agradaria tindre per jugar, la majoria et contestaran que els agradaria tindre, o ja tenen, una playstation. De la mateixa manera que aquesta consola, els jocs d'ordenador també conten entre les preferències dels nens en l'actualitat. Al meu poble, i no exagere el més mínim, cada vegada es més difícil trobar xiquets pel carrer amb una bicicleta, amb un monopatí, jugant al futbol...¿per qué? perquè la majoria quan acaben el col.legi es queden a casa jugant a la play, o se'n van a la biblioteca o al cibercafé a jugar online, ja que aquests jocs poden transportar-los a mons fantàstics on cap bicicleta ni monopatí al carrer els poden transportar, i no parlem ja del fet que la majoria de jocs tenen un contingut que no es podríem dir el més adequat per al nen. Aquesta forma de diversió limita d'una manera considerable la sociabilitat del xiquet, que es troba en una edat en la qual la socialització i el fet d'interactuar amb l'entorn, i amb el seu cercle d'amistats, es quelcom importantíssim, i per contra, en comptes d'açò es tanquen a casa a jugar tota la vesprada amb la consola.
Si parlem ara d'Internet, podem observar que els xiquets d'uns 10-11 anys en avant ja saben navegar per la xarxa amb bastant soltesa. Estic d'acord en que els xiquets han d'aprendre a utilitzar Internet, però no pense que a una edat tan curta siga el més recomanable, ja que com tots sabem, Internet també és una font de desinformació brutal, i els xiquets a aquestes edats son fàcilment manipulables.
Concluint ja, baix el meu punt de vista, crec que les noves tecnologies (sobretot Internet), si són utilitzades d'una manera correcta, poden resultar, i estan resultant extremadament beneficioses per a la humanitat, però per altra banda, si són utilitzades per persones que, baix el meu punt de vista, deurien utilitzar-les baix la supervisió d'un adult, com són els xiquets, poden resultar una espasa de doble tall i ser extremadament perilloses.
Si parlem ara d'Internet, podem observar que els xiquets d'uns 10-11 anys en avant ja saben navegar per la xarxa amb bastant soltesa. Estic d'acord en que els xiquets han d'aprendre a utilitzar Internet, però no pense que a una edat tan curta siga el més recomanable, ja que com tots sabem, Internet també és una font de desinformació brutal, i els xiquets a aquestes edats son fàcilment manipulables.
Concluint ja, baix el meu punt de vista, crec que les noves tecnologies (sobretot Internet), si són utilitzades d'una manera correcta, poden resultar, i estan resultant extremadament beneficioses per a la humanitat, però per altra banda, si són utilitzades per persones que, baix el meu punt de vista, deurien utilitzar-les baix la supervisió d'un adult, com són els xiquets, poden resultar una espasa de doble tall i ser extremadament perilloses.
Antonia, o el poble dels bojos
Ahir vaig veure l'última pel.lícula que em faltava per comentar al bloc, Antonia, dirigida per Marleen Gorris.Vull dir, en primer lloc, que no sé ben bé com categoritzar aquesta pel.lícula, ja que incorpora elements de la comèdia sobretot, però també te la seua dosi de drama, ¿un drama còmic, tal vegada? no ho sé, el que si sé, que és la pel.lícula que més perplex m'ha deixat d'entre les tres que he vist. El film ens relata l'arribada al seu poble natal d'Antonia, una dona, amb molt de caràcter, i amb una dosi de carisma, com es pot apreciar a mesura que a mesura que anem veient aquesta producció europea. Des del primer moment, ja comencen a aparéixer elements que poden paréixer gairebé absurdes, tals com són les imaginacions de Daniela, la filla d'Antonia, que molt a sovint es veu immersa en el seu món particular, on tenen cabuda tot tipus d'elements fantàstics (un àngel colpejant al rector, morts que es desperten de la seua tomba, etc). Així doncs, el film et deixa un poc perplex al principi, ja que gairebé no saps que és el que realment està passant. A tot açò, van sumant-se a mesura que la pel.lícula va reproduint-se les aparicions de diversos personatges, cadasqun dels quals més estrany i surrealista que l'anterior, i, per què no, també mes boig. Els fets que es produeixen, tampoc es que puguem dir que siguen quelcom que sol donar-se a un poble com és el de la pel.lícula, ja que en uns quants metres quadrats ocorren multitud d'esdeveniments que tampoc són del tot normals: una dona que imita els llops en lluna plena, un jove que viola i pega a la seua germana deficient, Daniela que es dedica a posar-se de l'inrevés per quedar-se prenyada del tio amb el que acaba de fornicar, del qual després no vol saber-ne res, perquè com es descobreix més endavant és lesbiana; un assassinat que ningú, ni tan sols la mare del difunt s'encarrega de denunciar (a tot això, pareix que en aquest poblat no existeixen les forces de la llei) i així un muntó de fets que no acabaríem mai de contar. Tot açò per acabar vivint quasi tots els personatges principals en la casa d'Antonia, al paréixer, en una mena de comuna hippie, on es produeixen fornicacions massives i on regna la felicitat plena, afegint a açò el fet que no paren de dur nens al món per totes bandes, eixamplant la "família" de manera quasi exponencial, encara que no hi ha problema perquè pel que sembla viuen d'allò que el camp els proporciona, tot i que no queda clar d'on trauen els diners mínims per sobreviure. Aquest ambient positiu regna durant la major part del film, fins que estranyament comencen a produir-se una sèrie de morts en cadena dins la gran "família" d'Antonia, però que no tenen res a veure unes amb les altres, es a dir, sembla que es una simple qüestió de l'atzar. D'aquesta manera anem arribant a la fi de la pel.lícula, on se'ns mostra la figura d'una Antonia ja envellida, que es desperta sabent que va a morir eixe mateix dia, i acaba amb la seua mort, envoltada de tots els seus parents i amics. Hem de comentar que el film acaba de la mateixa forma que comença, és a dir, amb l'últim dia d'Antonia.
Abans de tancar l'entrada, m'agradaria remarcar que pense s'hauria de valorar prou el procés d'envelliment físic que s'aconsegueix d'una manera espectacular en tots els personatges de la pel.lícula, així com també lloar la imaginació que han tingut els productors i guionistes per crear cadasqun dels personatges únics que apareixen al film, que, tot i ser personatges curiosos o inclús inverossímils, compleixen un paper decisiu i necessari a la pel.lícula. Anime a la gent que puga llegir aquestes línies i que no haja vist Antonia a veure-la, perquè de segur passaran una estona divertida i al mateix temps crec que podran valorar l'esforç realitzat pels seus creadors per assolir un argument un tant boig per sòlid, i crear uns personatges tan singulars.
Abans de tancar l'entrada, m'agradaria remarcar que pense s'hauria de valorar prou el procés d'envelliment físic que s'aconsegueix d'una manera espectacular en tots els personatges de la pel.lícula, així com també lloar la imaginació que han tingut els productors i guionistes per crear cadasqun dels personatges únics que apareixen al film, que, tot i ser personatges curiosos o inclús inverossímils, compleixen un paper decisiu i necessari a la pel.lícula. Anime a la gent que puga llegir aquestes línies i que no haja vist Antonia a veure-la, perquè de segur passaran una estona divertida i al mateix temps crec que podran valorar l'esforç realitzat pels seus creadors per assolir un argument un tant boig per sòlid, i crear uns personatges tan singulars.
La mort del funcionari
Després de llegir El bitllet de mil, he optat per llegir una nova narració curta de l'aula virtual, ja que sincerament hem vaig endur una sorpresa gratificant amb l'anterior narració, perquè, com he dit al comentari de el bitllet de mil, no pensava que una narració tan curta pogués transmetre tant. M'he decidit ara per La mort del funcionari, no em pregunteu per què, ja que l'he elegit a l'atzar, però pareix que estic en un moment de sort, ja que aquesta lectura, si be no transmet les mateixes sensacions que la primera, és un relat graciós i alhora curiós.
La mort del funcionari es un relat d'Anton P. Txékhov, traduït per Anna Estopà, i ens relata les vivències d'un funcionari (supose que rus) durant els dos últims dies de la seua vida. La veritat es que parlem d'un relat amb poc de sentit (vull dir que podríem dir que és molt complicat que es produisca, ja que es donen unes circumstàncies molt peculiars), però amb un to humorístic que el fa agradable de llegir. Be, com deia, aquest funcionari es troba un dia al teatre, quan de repent li ve un esternut que no pot reprimir. Després d'esternudar se n'adona que ha esquitxat a una personalitat important del poble, que estava assegut davant seu. Doncs bé, la resta del relat gira en torn a la preocupació que sent el protagonista per haver esquitxat a una persona tan important, i les vegades que intenta demanar-li disculpes, tot i que el personatge que ha segut esquitxat ja ni recorda els fets.Tot i això, Dimitrich, que és com li diuen al protagonista, es presenta una vegada i una altra al lloc de treball d'aquesta persona per disculpar-se, fins que Brisjalov, la persona esquitxada, acaba per fer-lo fora, fart ja de tant aclaparament. En això, que Dimitrich, esglaiat, se'n torna a casa mig marejat i es mor.
Com podeu veure, es una narració un poc sense sentit, i amb un final pràcticament absurde, però és precisament açò el que li dona aquest to humorístic que fa que la seua lectura no ens semble una pèrdua de temps. I ara podem pensar ¿Si hagués estat la persona esquitxada algú que no ocupara un càrrec important, hagués posat el mateix interés Dimitrich en disculpar-se?¿I si és així, haguera mort de totes maneres, o va ser el to amb que li va parlar Brisjalov el que va provocar indirectament la mort de Dimitrich? ...Tampoc es quelcom que valga la pena detindre's massa estona a pensar-ho, ¿no?.
La mort del funcionari es un relat d'Anton P. Txékhov, traduït per Anna Estopà, i ens relata les vivències d'un funcionari (supose que rus) durant els dos últims dies de la seua vida. La veritat es que parlem d'un relat amb poc de sentit (vull dir que podríem dir que és molt complicat que es produisca, ja que es donen unes circumstàncies molt peculiars), però amb un to humorístic que el fa agradable de llegir. Be, com deia, aquest funcionari es troba un dia al teatre, quan de repent li ve un esternut que no pot reprimir. Després d'esternudar se n'adona que ha esquitxat a una personalitat important del poble, que estava assegut davant seu. Doncs bé, la resta del relat gira en torn a la preocupació que sent el protagonista per haver esquitxat a una persona tan important, i les vegades que intenta demanar-li disculpes, tot i que el personatge que ha segut esquitxat ja ni recorda els fets.Tot i això, Dimitrich, que és com li diuen al protagonista, es presenta una vegada i una altra al lloc de treball d'aquesta persona per disculpar-se, fins que Brisjalov, la persona esquitxada, acaba per fer-lo fora, fart ja de tant aclaparament. En això, que Dimitrich, esglaiat, se'n torna a casa mig marejat i es mor.
Com podeu veure, es una narració un poc sense sentit, i amb un final pràcticament absurde, però és precisament açò el que li dona aquest to humorístic que fa que la seua lectura no ens semble una pèrdua de temps. I ara podem pensar ¿Si hagués estat la persona esquitxada algú que no ocupara un càrrec important, hagués posat el mateix interés Dimitrich en disculpar-se?¿I si és així, haguera mort de totes maneres, o va ser el to amb que li va parlar Brisjalov el que va provocar indirectament la mort de Dimitrich? ...Tampoc es quelcom que valga la pena detindre's massa estona a pensar-ho, ¿no?.
Amanecer
Amanecer és una pel.lícula muda dirigida al 1927 pel director alemany F.W. Murnau. Ens relata la història d'una parella d'enamorats que viuen una vida tranquil.la en un petit poblat costaner prop de la gran ciutat, i la vida dels quals està prop de veure's truncada per l'arribada al poblat d'una jove provinent de la gran ciutat. Aquesta jove s'enamora del protagonista, que en un principi pren la decisió de desaparéixer del poble i anar-se'n a la ciutat amb ella, després de planificar una mort "accidental" de la seva esposa, és a dir després de planificar com matar-la. Així doncs, el jove se l'emporta a fer un passeig amb barca per la mar, i quan es disposa a ofegar-la, es troba amb la incapacitat de dur a terme el pla pel sentiment de culpabilitat que l'envolta. Una vegada tornen al poble, la jove comença a córrer i puja al tramvia que va a la ciutat, al que també aconsegueix pujar el jove. Una vegada a la ciutat, una sèrie de circumstàncies propicien que l'esposa perdone al marit, que està terriblement penedit pel que anava a fer, i a partir d'ací, la pel.lícula canvia per complet. Se'ns mostra a una parella d'enamorats que disfruten tot un dia dels plaers de la ciutat, que per a ells era una gran novetat, fins que tornen al poble, per a donar tot seguit un altre passeig amb barca. Però tot just quan estan enmig de la mar, una gran tempesta els sorprén, arrossegant-los dins l'aigua, fent desaparéixer la protagonista. Curiosament els fets es desenvolupen d'una manera molt similar al que havien planejat en un principi la dona de la ciutat i el jove per matar l'esposa, i açò propícia que aquesta pense que tot ha ocorregut com havien planejat. Així doncs, quan se'n va a casa del protagonista per fugir amb ell a la ciutat, aquest, terriblement abatut per la tristesa i cegat per la ràbia, intenta matar la dona, i ho aconseguiria, de no ser perquè la mare de la seva esposa li fa un crit dient-li que han trobat viva la seua esposa. Finalment, la jove de la ciutat se'n torna allí, mentre que els dos enamorats es queden al poble per gaudir de la seua vida.
Per a mi, la visualització d'aquesta pel.lícula ha segut un fet totalment novedós ja que mai havia vist un film mut i menys, encara, mut i en blanc i negre, tret que propiciaria que la majoria de gent rebutjara veure'l. He de dir que personalment no m'ha aportat gran cosa, ja que compta amb un argument molt linial i simple, i al llarg de la reproducció apareixen molts pocs personatges, fet que també dota la pel.lícula, per altra banda, d'una lleugeresa considerable que fa que la seua visualització no ens resulte gens pesada. Però bé, hem de pensar també que en aquella època el sèptim art encara es trobava en els seus inicis, i tampoc podem pretendre que es feren pel.lícules espectaculars. A més a més, pel que he pogut llegir a Internet (no soc crític de cine, ni molt menys, ni tampoc pretenc ser-ho), la pel.lícula ha segut inclosa dins les 100 millors pel.lícules de tots els temps (al sèptim lloc, ni més ni menys), per tant supose que per a les possibilitats de l'època, seria una pel.lícula realment original, quasi espectacular diria jo.
Pense que podríem destacar alguns detalls com la gran expressivitat dels actors que de vegades roça en quelcom còmic, en absència del diàleg. Sobretot destaca la manera d'expressar-se que té l'actor principal, George O'Brien, a escenes com la que protagonitza amb la seva esposa quan es disposa a matar-la, o sobretot la manera que té de mostrar-nos el seu estat d'abatiment i tristor quan arriben a la ciutat, moments abans que la dona el perdone.
Per altra banda, es considerablement lloable la banda sonora de la pel.lícula, puix com podem observar, la música no desapareix durant tota la reproducció, dotant d'una major emotivitat al film.
També podem considerar digne de comentar el fet que se'ns mostre una parella d'enamorats en el seu estat més pur, i per això el director no dubta en mostrar una ciutat que en tot moment pareix que gira al voltant dels protagonistes, els quals es dirigeixen a diversos llocs com puga ser la festa, la barberia, etc. on la resta de persones els ho fan d'allò més complit i no escatimen en gestos d'alegria cap als dos joves.
Per últim, es pot observar algun xicotet detall que ens desvela la mentalitat un poc maxista de l'època, amb l'home desenvolupant el paper de protector de la dona, i aquesta, com un èsser insegur i inexpert que necessita ser guiada per l'home. Estic referint-me a l'escena del casament que ambdós protagonistes presencien a la ciutat, on el rector, dirigint-se al marit, l'insta a voler a la seua esposa, guiant-la pel bon camí, ja que aquesta es una jove inexperta i que necessita d'una persona com l'home que la protegisca.
Per tant, i concloent, pense que, si bé no es tracta d'una pel.lícula amb un argument premiable, reconec que per a l'època en la que va ser filmada podria tractar-se d'una pel.lícula que incorporava elements novedosos i una gran banda sonora que la feien més atractiva de cara a un públic que, com sabem, a la dècada dels anys 20, en particular als EE.UU. vivia una espiral d'optimisme econòmic que es veia també reflectit en l'esperit d'aquella societat, i açò es el que desprén en gran part la pel.lícula, un optimisme i alegria desmesurats, adequats perfectament per a la societat dels anys 20.
Per a mi, la visualització d'aquesta pel.lícula ha segut un fet totalment novedós ja que mai havia vist un film mut i menys, encara, mut i en blanc i negre, tret que propiciaria que la majoria de gent rebutjara veure'l. He de dir que personalment no m'ha aportat gran cosa, ja que compta amb un argument molt linial i simple, i al llarg de la reproducció apareixen molts pocs personatges, fet que també dota la pel.lícula, per altra banda, d'una lleugeresa considerable que fa que la seua visualització no ens resulte gens pesada. Però bé, hem de pensar també que en aquella època el sèptim art encara es trobava en els seus inicis, i tampoc podem pretendre que es feren pel.lícules espectaculars. A més a més, pel que he pogut llegir a Internet (no soc crític de cine, ni molt menys, ni tampoc pretenc ser-ho), la pel.lícula ha segut inclosa dins les 100 millors pel.lícules de tots els temps (al sèptim lloc, ni més ni menys), per tant supose que per a les possibilitats de l'època, seria una pel.lícula realment original, quasi espectacular diria jo.
Pense que podríem destacar alguns detalls com la gran expressivitat dels actors que de vegades roça en quelcom còmic, en absència del diàleg. Sobretot destaca la manera d'expressar-se que té l'actor principal, George O'Brien, a escenes com la que protagonitza amb la seva esposa quan es disposa a matar-la, o sobretot la manera que té de mostrar-nos el seu estat d'abatiment i tristor quan arriben a la ciutat, moments abans que la dona el perdone.
Per altra banda, es considerablement lloable la banda sonora de la pel.lícula, puix com podem observar, la música no desapareix durant tota la reproducció, dotant d'una major emotivitat al film.
També podem considerar digne de comentar el fet que se'ns mostre una parella d'enamorats en el seu estat més pur, i per això el director no dubta en mostrar una ciutat que en tot moment pareix que gira al voltant dels protagonistes, els quals es dirigeixen a diversos llocs com puga ser la festa, la barberia, etc. on la resta de persones els ho fan d'allò més complit i no escatimen en gestos d'alegria cap als dos joves.
Per últim, es pot observar algun xicotet detall que ens desvela la mentalitat un poc maxista de l'època, amb l'home desenvolupant el paper de protector de la dona, i aquesta, com un èsser insegur i inexpert que necessita ser guiada per l'home. Estic referint-me a l'escena del casament que ambdós protagonistes presencien a la ciutat, on el rector, dirigint-se al marit, l'insta a voler a la seua esposa, guiant-la pel bon camí, ja que aquesta es una jove inexperta i que necessita d'una persona com l'home que la protegisca.
Per tant, i concloent, pense que, si bé no es tracta d'una pel.lícula amb un argument premiable, reconec que per a l'època en la que va ser filmada podria tractar-se d'una pel.lícula que incorporava elements novedosos i una gran banda sonora que la feien més atractiva de cara a un públic que, com sabem, a la dècada dels anys 20, en particular als EE.UU. vivia una espiral d'optimisme econòmic que es veia també reflectit en l'esperit d'aquella societat, i açò es el que desprén en gran part la pel.lícula, un optimisme i alegria desmesurats, adequats perfectament per a la societat dels anys 20.
El bitllet de mil
El bitllet de mil és el nom d'una narració curta de l'autora Mercé Rodoreda. La narració, d'apenes tres pàgines, ens conta com una dona, que al paréixer, pateix una situació econòmica desfavorable, pren la decissió un matí d'eixir al carrer a prostituir-se. Després d'haver tingut relacions sexuals amb un home, aquest li paga amb un bitllet de mil pessetes, tot dient-li que ella va el doble del que demanava (cinc-cents), però tot just després se n'adona que el bitllet és fals i quan arriba a casa el crema, per començar seguidament a fer el sopar, ja que el marit està a punt d'arribar a casa.
He de confessar que no pensava que una narració tan curta pogués arribar a impactar-me el més mínim, encara que també és cert que mai havia experimentat amb la narrativa curta, però la veritat es que val la pena perquè es d'elogiar a un escriptor que tinga la capacitat de produir alguna sensació en les persones solament amb unes poques pàgines.
La narració l'he llegida un parell de vegades perquè quan he acabat de llegir la primera vegada, m'he quedat amb la sensació aquesta de: "Sé el que he llegit, però no se si el que pense que descriu es el que realment està passant", així es que l'he tornada a llegir, per adonar-me que sí, que la dona, en un gest de cabreig per la seua situació se'n va i es prostitueix. Resulta curiós el fet que l'escriptora no relate ni tan sols anomene ningun detall del moment de la relació sexual entre la protagonista i l'home que després l'estafa, i a més podem observar que no li dona en absolut més importància a aquest fet, que es el fet clau, que al moment en què després la dona va a comprar el ramell de flors, situació que l'escriptora ens descriu amb tot detall, si be és veritat que el que passa quan la protagonista es disposa a pagar amb el bitllet també es un fet clau. Per últim, imagine com es sentiria la protagonista quan arriba a casa, tan miserable que ni tan sols l'home que se l'ha tirada li ha pagat amb un bitllet autèntic. He de dir que quasi m'ha fet fins i tot gràcia el desenvolupament dels esdeveniments, perquè la veritat és una gran putada el que li passa a aquesta dona, això sí que és mala sort.
He de confessar que no pensava que una narració tan curta pogués arribar a impactar-me el més mínim, encara que també és cert que mai havia experimentat amb la narrativa curta, però la veritat es que val la pena perquè es d'elogiar a un escriptor que tinga la capacitat de produir alguna sensació en les persones solament amb unes poques pàgines.
La narració l'he llegida un parell de vegades perquè quan he acabat de llegir la primera vegada, m'he quedat amb la sensació aquesta de: "Sé el que he llegit, però no se si el que pense que descriu es el que realment està passant", així es que l'he tornada a llegir, per adonar-me que sí, que la dona, en un gest de cabreig per la seua situació se'n va i es prostitueix. Resulta curiós el fet que l'escriptora no relate ni tan sols anomene ningun detall del moment de la relació sexual entre la protagonista i l'home que després l'estafa, i a més podem observar que no li dona en absolut més importància a aquest fet, que es el fet clau, que al moment en què després la dona va a comprar el ramell de flors, situació que l'escriptora ens descriu amb tot detall, si be és veritat que el que passa quan la protagonista es disposa a pagar amb el bitllet també es un fet clau. Per últim, imagine com es sentiria la protagonista quan arriba a casa, tan miserable que ni tan sols l'home que se l'ha tirada li ha pagat amb un bitllet autèntic. He de dir que quasi m'ha fet fins i tot gràcia el desenvolupament dels esdeveniments, perquè la veritat és una gran putada el que li passa a aquesta dona, això sí que és mala sort.
L'esport com a element cohesionant
Salvar una nación es el títol que te el text que acabe de llegir a la web del periòdic "El País". Es tracta d'un fragment del llibre "El factor humano", de John Carlin, que analitza la figura de Nelson Mandela, president de Suràfrica elegit per sufragi universal, de 1994 fins 1999 i també un important activista en contra de l'apartheid. L'escrit ens conta com un país, com és Suràfrica, que a començament de la dècada dels 90 es trobava immers en un allau de problemes de tipus racial (conflictes entre blancs i negres, normalment per la intolerància dels primers, com ve passant durant tota la història) va ser capaç de deixar de banda tots aquests problemes estúpids i es va unir per donar suport a la seua selecció de rugby al mundial que es va jugar a Suràfrica, gràcies a la figura de Nelson Mandela, que va tindre la genial idea de proposar que la copa mundial es celebrara en aquest país, pensant en la capacitat que podria tindre aquest esport com a factor de cohesió social. El fragment comença amb l'alliberament de Mandela al 1990, després de patir 27 anys de presó, i gira al voltant dels dos himnes cooficials a Suràfrica en aquella època, el "Die Stem", himne cantat per la majoria de la comunitat blanca del país, i el "Nkosi sikelele", cantat per la comunitat negra. Així doncs, conta com el manager de la selecció surafricana de rugby te la idea de proposar als integrants de l'equip aprendre el "Nkosi sikelele" per cantar-lo durant el mundial, tot i sabent que els jugadors de la selecció eren blancs. Tot i això, la selecció aprén aquest himne i el canten durant tot el mundial, baix el suport d'un país on pareixia en aquells moments que les diferències racials havien deixat d'existir.
Després de llegir aquest text, podem donar-nos compte, una vegada més, de la genialitat de Nelson Mandela com a activista i defensor dels drets humans, en contra dels prejudicis racials. Per altra banda, encara no comprenc com en els temps en els que vivim, amb la frenètica espiral de progrés en la que estem immersos, encara poden tindre cabuda aquestes idees tan arcaiques com son el fet de pensar que el color de les persones pot condicionar la seua intel.ligència i fer-nos superiors o inferiors uns a altres. He de confessar que alguna vegades (no moltes, la veritat), després de llegir alguna notícia relacionada amb el racisme i tot el que l'envolta, o després de veure alguna pel.lícula relacionada amb el tema, he caigut en l'errada d' INTENTAR, i pose intentar en majúscules perquè no ho he aconseguit, ni vull tampoc, comprendre que és el que tenen al cervell persones, per exemple, com els integrants del Ku Klux Clan, o com Adolf Hitler, per pensar que son, o eren, afortunadament en el cas de Hitler, superiors a altres persones. Si observem la figura de Hitler, i ara ja no estic referint-me únicament a prejudicis referents al color de la pell, vegem que estimava i defenia la seua tan benvolguda raça aria per damunt de totes les demés races del món. ¿A qui no li ha vingut al cap la figura de l'home ari, tal i com la presentaven Hitler i demés persones de la seua calanya, com un home alt, fort, ros, amb els cabells daurats, heterosexual, per supost...?; i ara, només hem de pensar en com era Hitler físicament (menut, més be lleig, de complexió dèbil...) per veure que ¡no compleix amb ningun dels requisits que havia de tindre l'home ari, inclús s'ha especulat si era homosexual!. Fa quasi gràcia el fet de pensar-ho, la veritat. En quan a organitzacions extremistes, com puguen ser el Ku Klux Clan a EE.UU., estic segur que molts d'ells, per no dir la majoria, tindran algun ídol, ja siga al món dels esports, del cine, la música...que és negre (segur que tots es van alegrar quan la selecció d'EE.UU. va derrotar Espanya a la final dels jocs olímpics de l'estiu passat, tot i que TOTS els integrants de la selecció americana són negres).
Amb tot açò, el que vull dir es que si les persones que creuen que per ser d'un color determinat, o per ser d'una condició o una altra, poden ser superiors o inferiors respecte a una altra persona, si es pararen a pensar en el fundament de les seues estúpides idees, arribarien a la conclusió que no tenen ningun sentit, ho mires per on ho mires. A més a més, no veig ninguna emoció en el fet de viure la vida immers en un continu sentiment d'odi cap a altres persones, però be, pareix que és un llast amb el que la societat haurà de carregar durant algun temps més, esperem que siga poc.
Per últim, anime a la gent a veure la pel.lícula de "Titanes. Hicieron historia", l'argument de la qual també gira en torn al problema racial existent a EE.UU. a la dècada dels 70, presentant-ho des de la perspectiva d'un equip de futbol americà. És una pel.lícula molt emotiva.
Després de llegir aquest text, podem donar-nos compte, una vegada més, de la genialitat de Nelson Mandela com a activista i defensor dels drets humans, en contra dels prejudicis racials. Per altra banda, encara no comprenc com en els temps en els que vivim, amb la frenètica espiral de progrés en la que estem immersos, encara poden tindre cabuda aquestes idees tan arcaiques com son el fet de pensar que el color de les persones pot condicionar la seua intel.ligència i fer-nos superiors o inferiors uns a altres. He de confessar que alguna vegades (no moltes, la veritat), després de llegir alguna notícia relacionada amb el racisme i tot el que l'envolta, o després de veure alguna pel.lícula relacionada amb el tema, he caigut en l'errada d' INTENTAR, i pose intentar en majúscules perquè no ho he aconseguit, ni vull tampoc, comprendre que és el que tenen al cervell persones, per exemple, com els integrants del Ku Klux Clan, o com Adolf Hitler, per pensar que son, o eren, afortunadament en el cas de Hitler, superiors a altres persones. Si observem la figura de Hitler, i ara ja no estic referint-me únicament a prejudicis referents al color de la pell, vegem que estimava i defenia la seua tan benvolguda raça aria per damunt de totes les demés races del món. ¿A qui no li ha vingut al cap la figura de l'home ari, tal i com la presentaven Hitler i demés persones de la seua calanya, com un home alt, fort, ros, amb els cabells daurats, heterosexual, per supost...?; i ara, només hem de pensar en com era Hitler físicament (menut, més be lleig, de complexió dèbil...) per veure que ¡no compleix amb ningun dels requisits que havia de tindre l'home ari, inclús s'ha especulat si era homosexual!. Fa quasi gràcia el fet de pensar-ho, la veritat. En quan a organitzacions extremistes, com puguen ser el Ku Klux Clan a EE.UU., estic segur que molts d'ells, per no dir la majoria, tindran algun ídol, ja siga al món dels esports, del cine, la música...que és negre (segur que tots es van alegrar quan la selecció d'EE.UU. va derrotar Espanya a la final dels jocs olímpics de l'estiu passat, tot i que TOTS els integrants de la selecció americana són negres).
Amb tot açò, el que vull dir es que si les persones que creuen que per ser d'un color determinat, o per ser d'una condició o una altra, poden ser superiors o inferiors respecte a una altra persona, si es pararen a pensar en el fundament de les seues estúpides idees, arribarien a la conclusió que no tenen ningun sentit, ho mires per on ho mires. A més a més, no veig ninguna emoció en el fet de viure la vida immers en un continu sentiment d'odi cap a altres persones, però be, pareix que és un llast amb el que la societat haurà de carregar durant algun temps més, esperem que siga poc.
Per últim, anime a la gent a veure la pel.lícula de "Titanes. Hicieron historia", l'argument de la qual també gira en torn al problema racial existent a EE.UU. a la dècada dels 70, presentant-ho des de la perspectiva d'un equip de futbol americà. És una pel.lícula molt emotiva.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)